Tornada a la universitat: III, Carta als meus alumnes

Benvolguts alumnes,


Heu estat els meus primers alumnes i així sempre us recordaré. No sé quin paper tindrà la docència per a mi en el futur però sigui quin sigui aquest paper vosaltres sempre en sereu l’inici.

Jo seia on vostres heu segut fa només nou anys i tan sols en fa quatre que vaig deixar la universitat.

No podia, ni he pretès, aportar a l’aula un bagatge i una experiència que no tinc. Tan sols he procurat transmetre-us petites lliçons que he après en aquests anys
treballant amb l’aspiració que en pugueu treure el profit molt abans i sense necessitat d’haver-les d’aprendre amb les patacades preceptives. Per damunt de tot he volgut explicar-vos coses que a mi m’hagués agradat que algú m’hagués explicat quan seia on vosaltres heu segut.

Segons heu deixat escrit, heu quedat satisfets amb el que us he explicat. Us agraeixo de tot cor les vostres paraules.

No obstant això, sembla que no heu quedat satisfets amb els vostres resultats. Heu dit que eren estrictes, que no us els esperàveu i que no reflectien el treball fet durant aquestes setmanes. Lamento que tot plegat no hagi acabat de ser rodó però les coses rodones del tot són molt escasses.

Deixeu-me que utilitzi aquest vostre petit enuig per donar-vos la meva opinió de com veig el món que us espera quan sortiu de la universitat d’aquí a tres anys.

El món ha canviat. Tot allò que ens havien explicat ja no és cert i els paràmetres amb els quals ens havien educat ja no són vàlids (ja us aviso que professors que tindreu a partir d’ara seguiran encastats en molts d’aquests paràmetres).

El tren s’ha aturat, sigueu-ne conscients. Fins fa molt poc, per créixer, per progressar, per sentir-se recompensat i satisfet amb la feina feta, n’hi havia prou amb fer les coses mínimament bé. La sola velocitat del tren d’una economia en creixement feia la resta. Ara el tren s’ha aturat.

Ara ja no n’hi ha prou pujant al tren, el tren s’ha aturat i cal baixar i posar-se a caminar. I caminar cansa més, es va més a poc a poc i massa sovint no s’arriba a on estava previst.

Amb tot això us vull dir que heu d’estar preparats per no quedar satisfets amb els vostres resultats. Heu d’estar preparats per a que els resultats us semblin massa estrictes. Heu d’estar preparats per a que els resultats no siguin els que esperàveu i sobretot heu d’estar preparats per a que els resultats no reflecteixin el treball fet (i no només el treball d’unes setmanes).

També m’agradaria advertir-vos que la frustració serà encara més gran quan veureu gent més gran que haurà aconseguit el doble que vosaltres amb la meitat d’esforç. Són part d’un altre temps. El seu tren anava ràpid i avançaven còmodament asseguts.

No us vull espantar. Tot el contrari. Deixeu-me dir que crec que el tren estarà aturant durant molt de temps i els que van començar a treballar amb el tren a tota velocitat estan desorientats i no saben què cal fer. Més aviat del que us penseu us tocarà competir amb aquesta generació que ens ha precedit i molt probablement ens tocarà competir en un entorn on nosaltres ens sabrem moure millor.

Teniu davant vostre encara tres anys més a la universitat. Teniu tres anys de pròrroga, de temps afegit. Procureu utilitzar aquest temps per no ser part de la generació perduda que deixarà aquesta crisi.

Ja per acabar, us vull dir que esteu sobradament capacitats sortir-vos-en. Heu fet una gran feina durant aquestes setmanes. Ja us vaig dir en el seu moment que ni jo ni cap dels meus companys haguéssim estat capaços de fer la feina que heu fet quan seiem on vosaltres seieu ara.

Una forta abrçada,



Emil Masferrer i Fons