Les onze del matí. Un dia qualsevol. En una escola de primària qualsevol. Com en totes les escoles es juga a futbol i és hora de formar els dos equips. La tradició marca que els dos “capos” escolliran, alternanivament i discrecional, un a un la resta de companys. Aquesta seqüència es repeteix mimèticament cada dia i, si no fós perquè la tradició s'imposa, seria suficient reeditar els equips dia rere dia. També de manera reiterada, el darrer en ser escollit és el mateix. Aquesta insistent, tossuda i diària realitat deixa petja en la psicologia del noi fins a originar en ell algun complexe extrany que l'acompanyarà tota la preadolescència, adolescència... i fins i tot l'edat adulta.
Aquest noi darrer estudia economia, és un estudiant exemplar i acaba essent professor; però el complexe el segueix acompanyant. Aquest llast que l'acompanya fa que no sigui professor d'una assignatura qualsevol, sinó professor d'una assignatura acomplexada (A.A.).
Les AA.AA. són, de manera molt generalitzada, obligatòries. Altrament no serien mai escollides, si fa o no fa com els companys del primer paràgraf. Aquesta obligatorietat brinda a l'A.A. -i també al seu docent acomplexat- privilegis que el mercat lliure (d'assignatures) evitaria. Les AA.AA. i els seus respectius docents mantenen una lluita constant contra la lògica per tal de reafirmar-se.
Els principals símptomes que ens permetran diagnosticar una A.A. són els següents:
-Antecedents genètics. Totes aquelles assignatures que en un passat varen ser catalogades d'”assignatures maria” tenen una predisposició genètica altíssima d'esdevenir AA.AA. La raó d'aquesta predisposició és el procés de reafirmació que experimenten les assignatures maria en l'edat adulta primerenca. De totes maneres, el pretex per aquesta reafirmació és una entera falsedat. És a dir, és com intentar fer front a l'obesitat convencent-nos (o reafirmant-nos) que la bellesa està a l'interior i no intentant reduir el pes fins a paràmetres normals.
-Grups de risc. Totes aquelles assignatures que convisquin en una mateixa avaluació amb assignatures realment difícils tenen moltes possibilitats d'esdevenir AA.AA.
-Sobrelectura. El docent d'una A.A. tendeix a encomanar moltes més lectures del que és habitual. Aquestes lectures acostumen a ser obligatories, mentre que en les assignatures sanes acostumen a ser recomanacions i depèn de l'alumne llegir-les o no. Es pot qualificar de SOBRElectura perquè massa sovint el contingut d'aquestes lectures és allunyat del temari del curs o perquè no acostuma a apareixer als exàmens, els quals se suposa que són representatius d'allò que es fa durant el curs.
-Canvi d'escala. El sistema universitari espanyol preveu una escala de gradació que va des del Suspens fins a la Matrícula d'Honor, és l'Escala de Gradació Generalment Acceptada (E.G.G.A. o G.A.G.P. en les sigles anglosaxones de Generally Accepted Grading Principles). Les AA.AA., en el seu incansable afany per reafirmar-se, poden alterar i desnaturalitzar aquesta escala i utilitzar els A.D.M.G.P., que respon a les sigles angles de “Arbitrarily Designed by Me Grading Principles” . Així, de manera unilateral i quasi sempre injustificada, els docents de les AA.AA. utilitzen els A.D.M.G.P. i estableixen que la nota màxima que es pot aconseguir en les seves assignatures no és la Matrícula d'Honor sinó l'Excel·lent o el Notable. Probablement els subjectes raonen que la dificultat d'una assignatura té una correlació alta i negativa amb els resultats del exàmens. Aquí hi ha part de l'explicació de perquè sovint s'aconsegueixen notes pitjors en assignatures més fàcils.
En aquest punt, cal enviar un missatge de tranquil·litat a totes les victimes del A.D.M.G.P. Si un docent altera unilateralment l'escala, de manera que la nota més alta possible és un notable, es pot aplicar una simple taula de conversió entre el A.D.M.G.P. i E.G.G.A. Un notable equival a una matrícula d'honor.
-Sobredificultat sorpresiva. Com a mecanisme de justificació del comportament descrit en l'apartat anterior, les AA.AA. sovint ens “sorprenen” amb exàmens molt més difícils del que raonablement es podia esperar. En les assignatures sanes els exàmens són fàcils o difícils, però la correlació entre l'expectativa de dificultat i la dificultat real és alta i positiva.
-Rigidesa correctiva. Anar a les revisions d'examen d'una AA.AA. és una autèntica pèrdua de temps. És sobradament coneguda la relació entre la inseguretat i la rigidesa com a mesura de reafirmació i ocultació d'aquesta inseguretat. Per aquest motiu un docent d'una AA.AA. no canviarà mai (o quasi mai, és a dir, estadísticament mai) la nota inicialment obtinguda. La rigidesa pot arribar a nivells tan extrems que fins i tot tenen la gosadia de dir a priori que no hi haurà canvis durant les revisions d'exàmens. Amb aquesta altra arbitrarietat obvien el motiu pel qual existeixen les revisions, així, implícitament neguen la possibilitat de qualsevol error per part seva; això no ha d'extranyar ja que és una conseqüència normal del procés de rafirmació.
Aquests són part dels simptomes que fins ara s'han pogut descriure sobre aquesta patología. Com a recomanació final per a tots aquells que hagin de conviure amb aquesta malaltia només dir-los que el millor que poden fer és... intentar no cursar aquestes assignatures, en la mesura que ho permeti la rigidesa administrativa/institucional.
Aquest noi darrer estudia economia, és un estudiant exemplar i acaba essent professor; però el complexe el segueix acompanyant. Aquest llast que l'acompanya fa que no sigui professor d'una assignatura qualsevol, sinó professor d'una assignatura acomplexada (A.A.).
Les AA.AA. són, de manera molt generalitzada, obligatòries. Altrament no serien mai escollides, si fa o no fa com els companys del primer paràgraf. Aquesta obligatorietat brinda a l'A.A. -i també al seu docent acomplexat- privilegis que el mercat lliure (d'assignatures) evitaria. Les AA.AA. i els seus respectius docents mantenen una lluita constant contra la lògica per tal de reafirmar-se.
Els principals símptomes que ens permetran diagnosticar una A.A. són els següents:
-Antecedents genètics. Totes aquelles assignatures que en un passat varen ser catalogades d'”assignatures maria” tenen una predisposició genètica altíssima d'esdevenir AA.AA. La raó d'aquesta predisposició és el procés de reafirmació que experimenten les assignatures maria en l'edat adulta primerenca. De totes maneres, el pretex per aquesta reafirmació és una entera falsedat. És a dir, és com intentar fer front a l'obesitat convencent-nos (o reafirmant-nos) que la bellesa està a l'interior i no intentant reduir el pes fins a paràmetres normals.
-Grups de risc. Totes aquelles assignatures que convisquin en una mateixa avaluació amb assignatures realment difícils tenen moltes possibilitats d'esdevenir AA.AA.
-Sobrelectura. El docent d'una A.A. tendeix a encomanar moltes més lectures del que és habitual. Aquestes lectures acostumen a ser obligatories, mentre que en les assignatures sanes acostumen a ser recomanacions i depèn de l'alumne llegir-les o no. Es pot qualificar de SOBRElectura perquè massa sovint el contingut d'aquestes lectures és allunyat del temari del curs o perquè no acostuma a apareixer als exàmens, els quals se suposa que són representatius d'allò que es fa durant el curs.
-Canvi d'escala. El sistema universitari espanyol preveu una escala de gradació que va des del Suspens fins a la Matrícula d'Honor, és l'Escala de Gradació Generalment Acceptada (E.G.G.A. o G.A.G.P. en les sigles anglosaxones de Generally Accepted Grading Principles). Les AA.AA., en el seu incansable afany per reafirmar-se, poden alterar i desnaturalitzar aquesta escala i utilitzar els A.D.M.G.P., que respon a les sigles angles de “Arbitrarily Designed by Me Grading Principles” . Així, de manera unilateral i quasi sempre injustificada, els docents de les AA.AA. utilitzen els A.D.M.G.P. i estableixen que la nota màxima que es pot aconseguir en les seves assignatures no és la Matrícula d'Honor sinó l'Excel·lent o el Notable. Probablement els subjectes raonen que la dificultat d'una assignatura té una correlació alta i negativa amb els resultats del exàmens. Aquí hi ha part de l'explicació de perquè sovint s'aconsegueixen notes pitjors en assignatures més fàcils.
En aquest punt, cal enviar un missatge de tranquil·litat a totes les victimes del A.D.M.G.P. Si un docent altera unilateralment l'escala, de manera que la nota més alta possible és un notable, es pot aplicar una simple taula de conversió entre el A.D.M.G.P. i E.G.G.A. Un notable equival a una matrícula d'honor.
-Sobredificultat sorpresiva. Com a mecanisme de justificació del comportament descrit en l'apartat anterior, les AA.AA. sovint ens “sorprenen” amb exàmens molt més difícils del que raonablement es podia esperar. En les assignatures sanes els exàmens són fàcils o difícils, però la correlació entre l'expectativa de dificultat i la dificultat real és alta i positiva.
-Rigidesa correctiva. Anar a les revisions d'examen d'una AA.AA. és una autèntica pèrdua de temps. És sobradament coneguda la relació entre la inseguretat i la rigidesa com a mesura de reafirmació i ocultació d'aquesta inseguretat. Per aquest motiu un docent d'una AA.AA. no canviarà mai (o quasi mai, és a dir, estadísticament mai) la nota inicialment obtinguda. La rigidesa pot arribar a nivells tan extrems que fins i tot tenen la gosadia de dir a priori que no hi haurà canvis durant les revisions d'exàmens. Amb aquesta altra arbitrarietat obvien el motiu pel qual existeixen les revisions, així, implícitament neguen la possibilitat de qualsevol error per part seva; això no ha d'extranyar ja que és una conseqüència normal del procés de rafirmació.
Aquests són part dels simptomes que fins ara s'han pogut descriure sobre aquesta patología. Com a recomanació final per a tots aquells que hagin de conviure amb aquesta malaltia només dir-los que el millor que poden fer és... intentar no cursar aquestes assignatures, en la mesura que ho permeti la rigidesa administrativa/institucional.
1 comentari:
Les conclusions del mestre Wildmac seran doncs, les següents:
* Sovint són hereves d'assignatures maria.
* Sovint coexisteixen amb assignatures difícils notablement i objectiva.
* Mètodes heterodoxes de docència (sobrelectura), avaluació (sobredificultat sorpresiva) i qualificació (canvi d'escala i rigidesa correctiva).
Corol.lari:
Cap èsser humà que no hagi cursat una assignatura del pla d'estudis de Dret a l'estat espanyol no podrà asseverar amb total seguretat que totes les seves assignatures responen al model d'Assignatura Acomplexada i no al d'una mera Assignatura Kumba-ia-màtica de Calibre Especial.
Per als neòfits podem establir la diferència fonamental entre ambdós models, que és una i bàsica: l'ànimus massacrandi de la segona no és present habitualment amb plena consciència.
He disho :D
Publica un comentari a l'entrada