Pels actuals directius del Barça només hi hauria una cosa pitjor que veure les coses anant malament: veure les coses anant bé i que aquest èxit no els fos atribuït. Per tant, si hi ha quelcom que es pugui fer, encara que vagi en detriment dels èxits esportius i socials del Barça, però que faci que tots els èxits futurs, encara que siguin més petits, siguin atribuïts als actuals directius, ho faran.
De manera unívoca, a Josep Guardiola se li atribueix l’èxit esportiu, i social, del millor Barça de la història. I Guardiola no és entrenador per decisió dels actuals directius, Guardiola pertany a l’Ancien Régime. L’actual junta directiva necessita crear el seu projecte, i aquest ha de passar necessàriament per substituir el darrer vestigi de l’època anterior.
No obstant això, prescindir de Guardiola és inassumible per la junta directiva, per aquesta i per qualsevol altra. El consens i respecte envers Guardiola va més enllà del Barcelonisme o Catalunya. Agrupa adversaris, és global i transcendeix l’esport. Per a la junta cal, doncs, que Guardiola deixi, per decisió pròpia, de ser l’entrenador del Barça.
L’estratègia per la qual han optat els actuals directius del Barça és incrementar els costos que l’hi suposa a l’entrenador del Barça seguir sent-ho. No és cap estratègia innovadora, es fa cada dia a totes les organitzacions quan es vol que algú deixi de fer el que està fent.
Més en concret, la junta directiva està treballant en les següents línies:
Qüestionament i intromissió en les decisions. Quan una junta s’apropia d’àrees de decisió que correspondrien a l’entrenador, per a aquest últim, aconseguir que es prenguin decisions en un determinat sentit es converteix en una lluita. I aquesta lluita és molt desigual donat que el poder últim sempre resideix en la junta.
Limitació dels recursos. No donar-te els recursos necessaris per aconseguir els objectius que se t’han encomanat és la manera més efectiva de fer fracassar algú.
Sol a la primera línia de foc. Un entrenador del Barça ha de gestionar multitud de fronts. Si els has de lluitar tots, és impossible guanyar-los tots, i el que és segur és que totes aquestes lluites seran al cost d’un gran desgast.
Accentuar les diferències en les maneres de fer. A Guardiola li agrada fer les coses d’una determinada manera. El grau de control que exerceix en tots els aspectes de la seva feina és màxim. Fer coses de manera contrària a com ho faria l’entrenador, accentua la necessitat d’aquest darrer de reivindicar cada vegada el perquè de fer les coses d’una determinada manera.
Guardiola demana temps per pensar, per prendre les decisions. Evidentment ell no ha de pensar res, ell ja ho té tot pensat. Si ell volgués plegar, plegaria, no aniria dient que vol plegar. En aquests moments estan mantenint un pols negociador la junta i l’entrenador. Per seguir, Guardiola necessita garanties que podrà treballar sense els entrebancs que hem descrit. El poder de negociació de Guardiola en aquests moments és alt, o molt alt. Per tant, aquest poder de negociació té més marge per empitjorar que per millorar, i per aquest motiu vol tenir lligats tots els temes abans de firmar la renovació. I pels mateixos motius, però a la inversa, la junta el pressiona perquè firmi tan aviat com sigui possible (“li farem una oferta que no podrà rebutjar”), perquè firmi sense tenir totes les garanties que necessita i la junta pugui seguir exercint la seva pressió.
Aquest assalt, el d’aquesta temporada, molt probablement el guanyarà Guardiola. El guanyarà perquè en aquests moments té més armes a les seves mans i sobretot perquè a la pròpia junta, guanyar aquest assalt li podria suposar un cost massa alt. S’esperaran. Saben que aquest assalt el perdran, però la seva és una lluita de desgast. Segueixen una estratègia que afegeix un cost cada cop major a Josep Guardiola de manera que, de cara a l’any que ve, aquest sigui més inassumible que aquest any.
