diumenge, d’abril 29, 2012
No m'hi he atrevit
dimecres, de febrer 22, 2012
Guardiola es queda
Pels actuals directius del Barça només hi hauria una cosa pitjor que veure les coses anant malament: veure les coses anant bé i que aquest èxit no els fos atribuït. Per tant, si hi ha quelcom que es pugui fer, encara que vagi en detriment dels èxits esportius i socials del Barça, però que faci que tots els èxits futurs, encara que siguin més petits, siguin atribuïts als actuals directius, ho faran.
De manera unívoca, a Josep Guardiola se li atribueix l’èxit esportiu, i social, del millor Barça de la història. I Guardiola no és entrenador per decisió dels actuals directius, Guardiola pertany a l’Ancien Régime. L’actual junta directiva necessita crear el seu projecte, i aquest ha de passar necessàriament per substituir el darrer vestigi de l’època anterior.
No obstant això, prescindir de Guardiola és inassumible per la junta directiva, per aquesta i per qualsevol altra. El consens i respecte envers Guardiola va més enllà del Barcelonisme o Catalunya. Agrupa adversaris, és global i transcendeix l’esport. Per a la junta cal, doncs, que Guardiola deixi, per decisió pròpia, de ser l’entrenador del Barça.
L’estratègia per la qual han optat els actuals directius del Barça és incrementar els costos que l’hi suposa a l’entrenador del Barça seguir sent-ho. No és cap estratègia innovadora, es fa cada dia a totes les organitzacions quan es vol que algú deixi de fer el que està fent.
Més en concret, la junta directiva està treballant en les següents línies:
Qüestionament i intromissió en les decisions. Quan una junta s’apropia d’àrees de decisió que correspondrien a l’entrenador, per a aquest últim, aconseguir que es prenguin decisions en un determinat sentit es converteix en una lluita. I aquesta lluita és molt desigual donat que el poder últim sempre resideix en la junta.
Limitació dels recursos. No donar-te els recursos necessaris per aconseguir els objectius que se t’han encomanat és la manera més efectiva de fer fracassar algú.
Sol a la primera línia de foc. Un entrenador del Barça ha de gestionar multitud de fronts. Si els has de lluitar tots, és impossible guanyar-los tots, i el que és segur és que totes aquestes lluites seran al cost d’un gran desgast.
Accentuar les diferències en les maneres de fer. A Guardiola li agrada fer les coses d’una determinada manera. El grau de control que exerceix en tots els aspectes de la seva feina és màxim. Fer coses de manera contrària a com ho faria l’entrenador, accentua la necessitat d’aquest darrer de reivindicar cada vegada el perquè de fer les coses d’una determinada manera.
Guardiola demana temps per pensar, per prendre les decisions. Evidentment ell no ha de pensar res, ell ja ho té tot pensat. Si ell volgués plegar, plegaria, no aniria dient que vol plegar. En aquests moments estan mantenint un pols negociador la junta i l’entrenador. Per seguir, Guardiola necessita garanties que podrà treballar sense els entrebancs que hem descrit. El poder de negociació de Guardiola en aquests moments és alt, o molt alt. Per tant, aquest poder de negociació té més marge per empitjorar que per millorar, i per aquest motiu vol tenir lligats tots els temes abans de firmar la renovació. I pels mateixos motius, però a la inversa, la junta el pressiona perquè firmi tan aviat com sigui possible (“li farem una oferta que no podrà rebutjar”), perquè firmi sense tenir totes les garanties que necessita i la junta pugui seguir exercint la seva pressió.
Aquest assalt, el d’aquesta temporada, molt probablement el guanyarà Guardiola. El guanyarà perquè en aquests moments té més armes a les seves mans i sobretot perquè a la pròpia junta, guanyar aquest assalt li podria suposar un cost massa alt. S’esperaran. Saben que aquest assalt el perdran, però la seva és una lluita de desgast. Segueixen una estratègia que afegeix un cost cada cop major a Josep Guardiola de manera que, de cara a l’any que ve, aquest sigui més inassumible que aquest any.
dilluns, de maig 09, 2011
Tornada a la universitat: III, Carta als meus alumnes
Heu estat els meus primers alumnes i així sempre us recordaré. No sé quin paper tindrà la docència per a mi en el futur però sigui quin sigui aquest paper vosaltres sempre en sereu l’inici.
Jo seia on vostres heu segut fa només nou anys i tan sols en fa quatre que vaig deixar la universitat.
No podia, ni he pretès, aportar a l’aula un bagatge i una experiència que no tinc. Tan sols he procurat transmetre-us petites lliçons que he après en aquests anys
treballant amb l’aspiració que en pugueu treure el profit molt abans i sense necessitat d’haver-les d’aprendre amb les patacades preceptives. Per damunt de tot he volgut explicar-vos coses que a mi m’hagués agradat que algú m’hagués explicat quan seia on vosaltres heu segut.
Segons heu deixat escrit, heu quedat satisfets amb el que us he explicat. Us agraeixo de tot cor les vostres paraules.
No obstant això, sembla que no heu quedat satisfets amb els vostres resultats. Heu dit que eren estrictes, que no us els esperàveu i que no reflectien el treball fet durant aquestes setmanes. Lamento que tot plegat no hagi acabat de ser rodó però les coses rodones del tot són molt escasses.
Deixeu-me que utilitzi aquest vostre petit enuig per donar-vos la meva opinió de com veig el món que us espera quan sortiu de la universitat d’aquí a tres anys.
El món ha canviat. Tot allò que ens havien explicat ja no és cert i els paràmetres amb els quals ens havien educat ja no són vàlids (ja us aviso que professors que tindreu a partir d’ara seguiran encastats en molts d’aquests paràmetres).
El tren s’ha aturat, sigueu-ne conscients. Fins fa molt poc, per créixer, per progressar, per sentir-se recompensat i satisfet amb la feina feta, n’hi havia prou amb fer les coses mínimament bé. La sola velocitat del tren d’una economia en creixement feia la resta. Ara el tren s’ha aturat.
Ara ja no n’hi ha prou pujant al tren, el tren s’ha aturat i cal baixar i posar-se a caminar. I caminar cansa més, es va més a poc a poc i massa sovint no s’arriba a on estava previst.
Amb tot això us vull dir que heu d’estar preparats per no quedar satisfets amb els vostres resultats. Heu d’estar preparats per a que els resultats us semblin massa estrictes. Heu d’estar preparats per a que els resultats no siguin els que esperàveu i sobretot heu d’estar preparats per a que els resultats no reflecteixin el treball fet (i no només el treball d’unes setmanes).
També m’agradaria advertir-vos que la frustració serà encara més gran quan veureu gent més gran que haurà aconseguit el doble que vosaltres amb la meitat d’esforç. Són part d’un altre temps. El seu tren anava ràpid i avançaven còmodament asseguts.
No us vull espantar. Tot el contrari. Deixeu-me dir que crec que el tren estarà aturant durant molt de temps i els que van començar a treballar amb el tren a tota velocitat estan desorientats i no saben què cal fer. Més aviat del que us penseu us tocarà competir amb aquesta generació que ens ha precedit i molt probablement ens tocarà competir en un entorn on nosaltres ens sabrem moure millor.
Teniu davant vostre encara tres anys més a la universitat. Teniu tres anys de pròrroga, de temps afegit. Procureu utilitzar aquest temps per no ser part de la generació perduda que deixarà aquesta crisi.
Ja per acabar, us vull dir que esteu sobradament capacitats sortir-vos-en. Heu fet una gran feina durant aquestes setmanes. Ja us vaig dir en el seu moment que ni jo ni cap dels meus companys haguéssim estat capaços de fer la feina que heu fet quan seiem on vosaltres seieu ara.
Una forta abrçada,
Emil Masferrer i Fons
dissabte, de maig 07, 2011
Tornada a la universitat: I
Aquest és part del material que he utilitzat per l'assignatura i que, pel que han manifestat els estudiants, ha tingut èxit.
Treballar les habilitats per parlar en públic i comunicar eficientment han estat uns dels objectius prioritaris. Aquest video ens va permetre discutir sobre les habilitats comunicatives d'un ponent allunyat del món de l'empresa i l'economia i que utilitzava recursos poc habituals en les presentacions d'aquests àmbits.
dissabte, de setembre 25, 2010
El retrovisor
Fer prediccions sobre el futur, també aquelles amb base científica, consisteix en concloure què passarà en el futur en base allò que hem vist en el passat (el retrovisor) ja que el futur no el podem veure. És a dir, no podem veure a través del parabrisa. Aquestes prediccions ens serviran fins que no hi hagi canvis disruptius que modifiquin substancialment les conseqüències futures. En cas de trobar-nos amb algun d’aquests canvis disruptius, mirar el que ha succeït en el passat serà inútil, és a dir, seguirem conduint recte i sortirem de la carretera.
Sembla que s’hagi arribat al consens que els resultats de les properes eleccions al Parlament de Catalunya són ja clars. CiU guanyaria les eleccions i només restaria saber com de lluny es quedarà de la majoria absoluta.
Podria ser (i reitero la forma condicional del verb) que estiguéssim deixant una zona de carreteres rectes i ens estiguéssim endinsant en una zona més muntanyosa, amb imprevisibles revolts: la sentència del Tribunal Constitucional amb la conseqüent i progressiva desaparició del federalisme i la via del “més-autogovern”; l’emergència de nous partits amb la intenció de cobrir la demanda desatesa de molts votants, principalment les demandes independentistes (Solidaritat, Reagrupament, entre altres), però també d’altres com les dels liberals conservadors amb visió estatal (Montserrat Nebrera).
Tots aquests canvis, ja no només tots plegats, sinó un per un, semblen suficientment rellevants com per convertir-se en canvis disruptius que facin molt difícil preveure què passarà el proper 28 de novembre i, per extensió, en el futur proper. Tan es així, que potser caldria que totes aquestes vedettes de l’opinió, tertulians, opinadors, i columnistes que abunden en les nostres ràdios, televisions i diaris anessin amb compte amb predir el futur. No fos cas que acabéssim tots a la cuneta.
dilluns, de desembre 07, 2009
Glossa Salvador Sostres
UNA MICA MÉS DE 2.000 CARÀCTERS I UNES 400 PARAULES
Han estat una mica més de 2.000 caràcters i unes 400 paraules el primer que he llegit cada matí. Darrerament, des del despatx tot just encendre l’ordinador, amb el cafè al costat. Et vaig conèixer amb la columna centrada en aquella pàgina clandestina. Quan era fora et vaig llegir des de la web i des d’aleshores ja no he deixat la versió on-line i molt poques vegades he hagut de llegir-te en l’aprimada columna dels últims temps.
Els escrits de l’Avui han estat els millors. Són els escrits on hi ha més de tu per paraula, on s’hi veu més el teu ofici. Suposo que la limitació d’espai obliga a maximitzar l’enginy: de les limitacions sorgeix la creativitat. Aquests límits que t’han obligat a treballar cada frase, a escollir amb cura cada paraula.
“El teu bolso”, “T’estimo d’una altra manera”, o aquell escrit en que ens explicaves com un home et trucava per error quan volia parlar amb la seva amant i que va arribar un dia que va deixar de fer-ho. O les teves passejades pels aeroports quan cau al vespre. Són moments de lectura que recordo, rellegint el text una vegada i una altra per tornar a sentir com les teves paraules s’entrellaçaven perfectament les unes amb les altres. Ens parles de política, de gastronomia, de viatges i de moltes altres coses. Probablement molta gent se’t queixa quan no parles de política, a mi, els altres són els que m’agraden més.
És amb aquests 2.000 caràcters i aquestes 400 paraules com he intentat explicar-te què han estat per mi els teus 2.000 caràcters i les teves 400 paraules diàries: una companyia cada matí i matèria prima amb la que construeixo la meva manera de veure-hi.
